Diuen que un matí d'hivern, però que no feia gaire fred. La llebre estava estirada sota una figuera, mirant el cel.
De lluny va sentir les passes lentíssimes de la tortuga.
- Ara faré una broma a aquesta camacurta.
Quan la tortuga era a prop seu va dir-li ràpidament:
- Tortuga, vols fer una cursa amb mi?
- Sí, estimada llebre. Avui em sento les cametes fortes. Fins a on vols arribar?
- Veus aquella olivera on hi ha un ocell?

- Sí, ja la veig! - contestà la tortuga. Van comptar fins a tres i la tortuga va començar a moure's lentíssimament, fent esforços per tal de bellugar la seva closca. La llebre, en canvi, va quedar-se sota la figuera xiuxiuejant: “No cal que m'esforci, sóc més ràpida que ella “. I es va quedar ben adormida.Mentrestant la tortuga anava caminant. Tenia les cametes vermelles de tant que s'esforçava, i pel front li queien gotes de suor.
De cop la llebre va aixecar les orellasses en sentir el piu-piu d'un ocell. Va veure que la tortuga estava a punt d'arribar a l'olivera. Va fer un bot i es va posar a córrer rapidíssima per tal d'atrapar la tortuga.

Però en arribar a l'olivera la tortuga ja l'esperava tota suada. La llebre que era rapidíssima havia perdut, havia perdut!
- Amiga llebre, què faries si portessis la casa al damunt com jo? - va dir la tortuga encara esbufegant.
La llebre va abaixar les orelles i amb les dentotes es mossegava la llengua per no plorar.
És per això que diuen allò de “No t'adormis sota la figuera”.