Iehuda Amikha

Plou damunt el camp de batalla

(Poemes)

Plou damunt els meus companys;

Damunt els vius

Que es tapen el cap amb una manta-

damunt els morts,

Que ja no es tapen.

Una terra perillosa, el meu país

(De l’home véns i a l’home tornaràs)

 

 

Una terra perillosa. Una terra plena de sospitosos

paquets bomba i d'homes atrapats. Tot pot ser l'inici

d'una nova religió: cada naixement, cada mort,

cada esbarzer que crema al camp, cada fum.

Fins i tot els amants han d'anar amb cura

amb els seus actes i paraules,

ja que estendre les mans per abraçar-se, un xiuxiueig

als patis, plorar d'amagat, una mirada al lluny,

baixar unes escales amb un vestit blanc, tot això,

pot ser l'inici d'una nova religió.

Fins i tot els ocells migradors saben això,

doncs vénen per primavera i a la tardor ja se'n van

com tampoc els déus d'aquesta terra no s'hi queden.

I qui aquí diu «era», és un profeta que consola.

I qui aquí diu «serà», és un profeta que amenaça.

 

I d'un cap a l’altre del país

és il·limitada l'alegria de l'estiu,

i advertencies d'aigües profundes i corrents s'alternen

amb avisos per combatre la sequera.

I arreu hi ha plaques en record d'algú, com peses

perquè el vent no envoli la historia d'aquesta terra

com papers.

 

 

De l'home véns i a l'home tornaràs

(De l’home véns i a l’home tornaràs)

 

Un home jove,

baixant unes escales:

així es comença a morir a la guerra.

 

És tancant una porta molt calladament

que es comença a morir a la guerra;

és obrint una finestra per veure-hi

que es comença a morir a la guerra.

 

Així doncs, no ploreu aquell que marxa,

ploreu aquell que baixa les escales de casa seva,

ploreu aquell que es guarda la clau

a la seva última butxaca.

Ploreu la foto que en lloc nostre ens recorda,

ploreu el paper que ens recorda,

ploreu per les llàgrimes que no recorden.

 

I aquesta primavera

qui s'aixecara i dira a la pols?

de l'home véns i a l'home tornaràs.